Por eso me llamo Giovanni

Claudio Stassi. Por eso me llamo Giovanni. Norma Editorial, 2011. ISBN-978-84-679-0636-3

Què en podem treure?

Tinc un amic sicilià. Viu al meu poble. Algun cop hem parlat de la màfia i m’he quedat esgarrifat per la parsimònia amb què l’accepta i en parla. M’ha arribat a dir coses com ara ‘Antics companys meus de l’escola són de la màfia. Són bona gent.’ o bé ‘La màfia no és tan dolenta, dóna feina a molta gent, protegeix… en el fons, només és una mena de govern paral·lel’.

Doncs bé. Aquest còmic parla de la màfia justament des de l’altra banda. Des de la confrontació, la crítica i la lluita en contra. Ens mostra com està encarnada i normalitzada en la cultura siciliana. I també quins desastres provoca i com de dura és la vida de les persones que s’hi enfronten.

A Sicília no hi ha guerra, però la cultura de violència és present i ho abasta quasi tot. Fins i tot l’escola. El llibre ens explica un cas d’educació per la pau d’una pare cap al seu fill en un entorn on prendre part de la legalitat i la noviolència pot costar-te la vida. Explica com un pare, per tal de corregir l’actitud passiva davant la injustícia del seu fill a l’escola, li explica la importància que ha tingut en la seva vida el jutge Giovanni Falcone. El jutge que va enfrontar-se amb èxit a la màfia, però que va ser finalment assassinat.

 

Publicat dins de Còmics i pau, Màfia, Totes les entrades | Envia un comentari

Crónicas de Jerusalén

Guy Delisle. Crónicas de Jerusalén. Astiberri, 2012. ISBN: 978-84-15163-34-3

Què en podem treure?

Guy Delisle s’ha convertit ja en un dels meus autors preferits. Si amb Pyongyang, Crónicas Birmanas o Shenzhen ja vaig gaudir de les seves agudes anàlisis de la realitat, amb Crónicas de Jerusalén m’he quedat a gust del tot.

Com sempre, l’autor ens explica la seva vida durant una temporada llarga en alguna part del món. En aquest cas, a Jerusalem durant un any, acompanyat de la seva dona, membre de Metges Sense Fronteres, i els seus dos fills, a qui dedica la major part el temps.

El que em meravella de Delisle és la seva capacitat de mirar sense prejudicis la realitat que l’envolta i copsar-ne les contradiccions. Després ens les explica de manera sempre clara i graciosa. Les baralles dels cristians al Sant Sepulcre, les dones palestines que compren a supermercats de les colònies dels sionistes, el seu gaudi a la platja de Tel-Aviv mentre la seva dona treballa a MSF durant els bombardejos a Gaza… no hi ha pietat i res ni ningú queda fora de la seva anàlisi.

Però a la vegada, ho fa amb comprensió cap a les persones, que som febles i limitades, humanes. Delisle no sembla jutjar les persones, sinó sorprendre’s i gaudir de les contradiccions de la vida. Inclosa la seva pròpia vida.

Aquest còmic podria servir-nos ben clarament per acostar-nos al conflicte israeliano-palestí d’una manera informal, però veraç. Des de la vida quotidiana i no pas de la política. I veurem que, com crec que li passa a Guy Delisle, encara que arribem al país sense cap prejudici ni posicionament sobre el conflicte, aviat ens adonarem que hi ha qui és més víctima i qui és més butxí. Hi ha qui pateix la injustícia i qui se’n beneficia.

La mirada de Guy Delisle pot semblar frívola, superficial en un país en guerra, però no és pas tonta. En els petits detalls que semblen insignificants hi desvetlla realitats profundes i inquietants que ens recorden que la realitat és sempre més complexa del que pensem.

Publicat dins de Còmics i pau, Cultura de violència, Palestina/Israel, Totes les entrades | Envia un comentari

La guerra del profesor Bertenev

Alfonso Zapico, La guerra del profesor Bertenev. Dolmen editorial, 2009.

Què en podem treure?

Aquest magnífic còmic ens explica, en el marc de la guerra de Crimea, la història d’un professor, Bertenev, obligat a fer de soldat per a l’exèrcit rus. Fugitiu enmig d’una batalla perduda i fet presoner per l’enemic britànic, es refugia sota la protecció d’un general anglès de l’odi dels propis companys russos (que el consideren un traidor), de la guerra (que tot ho destrueix), i de la (in)cultura de violència que l’envolta.

Molt crític amb la guerra, sembla que Alfonso Zapico, l’autor, té com a objectiu ensenyar-nos el vincle entre la violència i la ignorància. En el fons s’hi entreveu la idea que la cultura de violència no és més que la manca de cultura, tal com mostra la contraposició de l’educat professor Bertenev, home de pau, amb el seu entorn fet de soldats ignorants, que veuen en la guerra glòria i honor.

És un còmic magníficament dibuixat, i de lectura amable i fàcil, però ric en matisos, sensibilitat, que cerca la humanitat de les persones enmig del desastre. I ho fa, també, amb un sentit de l’humor clar i net.

 

Publicat dins de Altres conflictes, Cultura de pau/cultura de violència, Totes les entrades | 3s comentaris

Joguines bèl·liques: n’hi ha per tant?

Ho confesso: quan em demanen l’opinió sobre les joguines bèl·liques quedo desconcertat. Jo, que sóc donat a les opinions rotundes, en aquest tema no tinc pas cap resposta clara.

Quan veig ma filla jugant amb una joguina bèl·lica no m’agrada. És una cosa de pell, d’emotivitat. De la mateixa manera, quan veig canalla carregats de joguines com ara gormitis, metralladores, soldats, etc. em venen ganes de fer un ‘apa aquí!’ i descarregar un sermó de ca l’ample a qui se’m posi pel davant, siguins criatures o pares que ho permeten, i dir-los que amb aquestes joguines estan alimentant la cultura de violència en què vivim.

En canvi, però, quan analitzo la meva vida i la dels que m’envolten, he de reconèixer que quan érem petits jugàvem a pistolers, guerres i mort. Però en  en canvi, a la meva vida he fet una opció de rebuig a la violència ben clara. Sembla que el meu joc infantil no ha estat tant definitivament perjudicial.

I és que no només eduquen les joguines, que també. Al final, l’exemple dels meus pares, familiars, amics i educadors quan era petit, de la meva tria a l’hora de participar en l’associanisme quan era jove, o les lectures escollides, i tantes altres coses, han estat més la clau a l’hora de triar els meus valors.

Ara però, tinc un nen petit, que d’aquí a quatre dies començarà a triar ell mateix les joguines. I de ben segur que en demanarà alguna de bèl·lica. Ja estic rumiant què fer quan arribi el cas. I el que se m’acut d’entrada és el següent:

1. Nosaltres, com a pares de la criatura no li comprarem cap joguina bèl·lica. Amb aquesta opció li recordarem (constantment, pobret) que no optem per la violència en la nostra vida.

2. Si ell juga espontàniament a qualsevol joc amb violència li deixarem fer. Ho farà sabent que no ens agrada, però tindrà llibertat per a triar.

3. Amics i familiars: us demanarem que no els compreu cap soldat, pistola o joc de consola violents. Però si ho feu (i ho fareu, n’estic segur), claudicarem sense excessives protestes.

I és que en aquest tema, no vull ser fonamentalista, però tampoc vull renunciar a allò que em surt de dins. I tu, com t’ho fas o faràs?

Publicat dins de Apunts per a una possible xerrada, Cultura de pau/cultura de violència, Cultura de violència, Ser pare, Totes les entrades | 12s comentaris

Pel.lis per a canalla de 9 a 12 anys

L’amic Xavi Padrissa em va demanar fa uns dies que li recomanés pel.lis adequades per a nenes i nenes de 9 a 12 anys. Em van sortir aquestes que comparteixo aquí a sota:  
 
. Com entrenar el teu drac  
. Billy Elliot  
. Shreck  
. Toy story  
. Los chicos del coro  
. Quiero ser como Beckam  
. Azur i Asmar  
. Kirikú y la bruja  
. Kirikú i les bèsties salvatges  
. Gru, mi villano favorito  
. El show de Truman  
. Gandhi  
. Sólo un beso  
. Barrio  
. Mi amigo Totoro  
. El castillo ambulante  
. Ponyo en el acantilado  
. Ratatoille  
. Winnie the pooh – la película de Heffalump  
. Los increíbles  
. El gigante de hierro  
Ell, a més, hi va afegir aquestes dues:  
. Up  
. Wall-E  
 
En saps alguna més? Familiarment parlant, m’anirà d’allò més bé.  
 
 
 
 
 
 

Publicat dins de Pel·lícules, Ser pare, Totes les entrades | 7s comentaris

Jocs per la pau

Jugar té una propietat màgica: genera reaccions i sentiments reals a partir de situacions irreals. Quan jugues a escacs, per exemple, et pots sentir perdut, atrapat, emprenyat, trist, si les coses no et van bé. O ufanós, orgullós, victoriós i content si estàs guanyant la partida. Sentiments, tots ells, ben reals. Però, com que es tracta d’una batalla fictícia, un cop acabat el joc aquests sentiments aniran desapareixent més o menys ràpidament.

I aquesta màgia és utilíssima en l’educació per la pau. Quan fem tallers de, per exemple, resolució de conflictes, ens passem l’estona jugant per provocar sentiments i reaccions que després analitzem per aprendre’n. Creem conflictes amb la total tranquilitat que ningú no prendrà mal, però amb l’aventage que ‘viurem’ de debò les emocions i reaccions que el joc genera. Posteriorment en parlem i les analitzem per treure’n conclusions útils des d’una perspectiva de cultura de pau.

Així, juguem a fer la guerra, per aprendre a evitar-la. Generem conflictes per aprendre a solucionar-los positivament. Omplim l’estona de problemes per cercar solucions creatives. I compartim, col·laborem, riem, gaudim, cooperem, construim, creem, reflexionem, fem amics, confiem, agafem seguretat, perdem pors, ens solidaritzem… vivim!

Es tracta de posar en pràctica allò que algú va dir ja fa molt temps, ‘Només es pot aprendre allò que experimentem’.

(Article publicat a la revista Estris número 181)

Publicat dins de Activitats d'educació per la pau, Apunts per a una possible xerrada, Materials d'educació per la pau, Totes les entrades | Envia un comentari

Reflexions al voltant del segrest de les cooperants de MSF

Avui he vist una tuitada de Metges Sense Fronteres que m’ha agradat. Diu així: ‘MSF Reclama la pronta liberación de sus compañeras sin el uso de la fuerza http://t.co/iJuGU7dY’. A l’enllaç s’hi pot llegir el comunicat de Metges Sense Fronteres.

Conec la Mone, una de les dues cooperants segrestades, que és una antiga amiga de la meva dona. Tot i que feia temps que li havíem perdut la pista, ara estem afectats pel seu segrest i en seguim les notícies amb atenció i preocupació.

Després d’ensenyar les cartes, faig quatre reflexions:

1. L’ús de les la violència només empitjoraria les coses i posaria més en perill la vida de la Mone i la seva companya. MSF ho sap, i per això demana que no s’usin els militars per a l’alliberament. Em sumo a la seva demanda.

2. No es tracta de fer el debat de la feina de les ONG ara, en calent. No és hora de demagògies barates sobre l’ajut a emergències i la cooperació. Si cal fer el debat, esperem al final del segrest per parlar-ne amb calma i seriositat. Si més no, cal deixar tranquils els més afectats pel segrest i els qui treballen a hores d’ara per trobar solució a la situació.

3. Més enllà de si MSF fa bé o no la seva feina (a mi em consta que sí), el que és cert és que les emergències humanitàries que els seus cooperants miren de pal·liar no existirien si els nostres governants fessin bé la seva feina. Tenim un món que llença més aliments dels que necessita per acabar amb la fam i, que gasta en armament i exèrcits molt més del que caldria per assolir, per exemple, els Objectius del Mil·lenni. Si els nostres governants capgiressin les seves prioritats, de ben segur que no parlaríem ni de fam ni de segrestos.

4. Sempre m’ha meravellat la capacitat que tenim de mobilitzar cel i terra per salvar-ne un dels nostres, i m’ha indignat la passivitat que tenim per deixar-ne morir milions dels que no ho són. No som bombolles aillades. El món està interconnectat i el benestar dels altres afecta el nostre. Sempre ha estat així i aquesta situació ho demostra abastament.

Desitjo poder parlar de tot això aviat amb la Mone, i estic segur que estarà d’acord amb tots quatre punts.

Publicat dins de Totes les entrades | 1 comentari

Jostuna (el sastre)

Jostuna (el sastre) és una animació guanyadora de la primera edició del Concurs d’Animacions per la Pau. M’agrada especialment.

Avui, Dia Internacional de la Pau, faig un suggeriment: deixeu el que estigueu fent durant tres minuts, poseu els altaveus a bon volum (si podeu), i deixeu-vos endur per la música de Coldplay i les imatges de l’autor de l’animació, Aitor Oñederra.

Causes i efectes de la guerra, vet aquí el tema de l’animació. Bon profit!

 

Publicat dins de Activitats d'educació per la pau, Animacions per la pau, Cultura de violència, Materials d'educació per la pau | 2s comentaris

Pazlestina

PazlestinaJuan Kalvellido. Pazlestina. El viejo topo, 2009. ISBN 978-84-92616-14-5

Més que un còmic, es tracta d’un llibre d’il·lustracions acompanyat de textos. Però com que l’estil del dibuixant és molt proper al còmic, i el contingut, el to i les denúncies i reflexions que s’hi fan són interessants, he decidit afegir-lo a la col·lecció.

Què en podem treure?

Pazlestina és una recopilació de dibuixos de Juan Kalvellido sobre la guerra entre Palestina i Israel. Imatges fetes des de la solidaritat amb les víctimes, compartint el seu patiment i les seves angoixes, i a la vegada denunciant amb força les injustícies i hipocresies que el conflicte comporta.

Ens apropa a la vivència de la guerra dels palestins, la impunitat de l’estat d’Israel, i també denuncia explícitament la comunitat internacional, recordant-nos la seva hipocresia i cinisme constants en relació amb el poble palestí. Finalment hi trobarem reflexions més generals sobre el no-sentit de la guerra.

Les il·lustraciones de Kalvellido ens atrapen alternant i barrejant humor, denúncia, força i tendresa. L’objectiu: no deixar-nos indiferents davant la barbàrie del que està passant amb el poble Palestí.

Publicat dins de Materials d'educació per la pau, Palestina/Israel | 4s comentaris

Indignats: el fons, l’estratègia i l’anècdota

Avui ha estat un dia lamentable. L’intent de paralització del Parlament de Catalunya per part dels acampats ha acabat donant uns fruits ben galdosos. I em sembla que estaria bé separar el fons de la qüestió, de l’estratègia que s’ha de seguir i d’allò que hauria de quedar-se en simple anècdota.

El fons de la qüestió és que la nostra democràcia no és prou democràtica, el sistema capitalista no distribueix prou bé la riquesa, el creixement sense límit està fent malbé el medi ambient, etc. i els nostres polítics no reaccionen. I d’això és del que volen parlar els indignats i del que cal parlar tant com calgui per influir en l’opinió pública, fer-la passar d’acomodada a mobilitzada i, d’aquí, al canvi de les polítiques dels nostres governs.

L’estratègia ha de ser la de la pedagogia, la paraula, el convenciment, la distribució massiva de les idees, la seducció a través de la veritat, la informació. I potser hi haurà un moment per a la confrontació. Però no pas ara, quan la majoria de la població encara no està majoritàriament convençuda (i qui digui que ja n’està, després del que ha passat en les darreres eleccions i del que passarà en les properes, és que li falta tocar de peus a terra). Per això em sembla bona estratègia la descentralització de l’acampada i les assemblees als barris. Serviran per a crear i difondre missatge i anar-se acostant a la població. La confrontació, si cal en un futur, haurà de ser noviolenta i massiva, amb la majoria de la població a favor, convençuda i madura. I podrà ser, aleshores, noviolenta.

L’anècdota hauria de ser la violència del dia. Provocada per uns pocs descontrolats, segons sembla a hores d’ara, però aprofitada pel govern fins a l’última gota per a desligitimar el moviment i desviar el debat. Si no va a més, i es controla en el futur tal com s’havia fet fins ara, va bé. Si no, serà ben difícil que creixi el suport als indignats. Hi ha el perill que no es quedi en només una anècdota. Cal autocrítica. No n’hi ha prou en declarar-se noviolent. Cal també prevenir l’aparició de la violència en aquells que no ho tenen prou clar i no engegar accions que es puguin complicar i descontrolar fàcilment.

És lent. Però jo no hi veig més sortida que aquesta.

Publicat dins de Totes les entrades | 18s comentaris