Hi ha coses que cal tenir clares. I una és la despesa militar que, personalment, tenim cadascú. L’Alfons Banda ho ha calculat: 1,07€ diaris per persona.
A casa, som 3. Durant un any, doncs… 1,07 x 3 x 365… mmm 1.171,65€ !!!
(I a partir del juny serem 4, agg!).
És una demagògia, ho sé. Però fa un mal…
Gràcies a en Jaume, m’arriba aquest vídeo del discurs d’un veterà de la guerra d’Iraq. A més de ser emocionant, toca molts temes de fons: les raons econòmiques de la guerra, els culpables, el racisme i el militarisme en que es sustenta, l’objecció de consciència possible, i molt més.
Penso que estaria molt bé poder fer un exercici que consistís en agafar aquests arguments i adaptar-los a casa nostra. Amb els nostres governs, l’exèrcit espanyol i la seva presència a l’Afganistan. I també, és clar, el nostre paper com a ciutadans que ho permetem.
Ho trobaria molt oportú, ara que el conflicte és present als telenotícies amb la mort d’un soldat de Mollet a l’Afganistan (per cert, era català? espanyol? colombià? Si no fos per la tragèdia, faria riure molt aquest lio de nacionalitats).
Algú s’atreveix a fer-ne un vídeo a la catalana?
S’apropa el 30 de gener i, per tant, aquesta setmana celebrem el DENIP. Una diada important pels qui fem educació per la pau. I també pels qui fan educació a seques.
El DENIP és el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau, durant el qual moltes escoles i instituts d’arreu del món commemoren la mort de Gandhi. I ho fan fent activitats especials a l’entorn de la cultura de pau. Actuacions, manualitats i tallers de tota mena serveixen per aprofundir una mica més en el tema. La Fundació per la Pau en fa unes quantes propostes ben interessants.
A mi, personalment, m’agradaria que el treball se centrés més en la noviolència que no pas en la pau. I no és perquè no m’agradi que es parli de pau, és clar. És que la noviolència és més desconeguda. Tothom, qui més qui menys, sap que la pau és important i que les guerres s’han d’eradicar. Però el quid de la qüestió no és el què. És el com (totes les guerres es fan en nom de la pau!).
I una part fonamental del com és la noviolència. Per això, us convido a aprofundir-hi, recordant un esquema comparatiu entre la cultura de pau i la cultura de la violència, que vaig sentir a l’Antoni Soler, vice-president de la Fundació per la Pau, ja fa uns quants anys i que encara m’agrada ara:
Cultura de violència VS cultura de pau
| Cultura de violència | –> | Cultura de pau |
| 1. Objectiu: la victòria | –> | Objectiu: solució i reconciliació |
| 2. Intervenció sobre els efectes | –> | Intervenció sobre les causes |
| 3. Encegament, engany | –> | Objectivitat, VERITAT |
| 4. Particularitat, privilegi | –> | Universalitat, JUSTÍCIA |
| 5. Tancament | –> | Obertura mental i afectiva |
| 6. Encastellament | –> | Transigència, diàleg, pacte |
| 7. Criminalització, odi | –> | Respecte, AMOR |
| 8. La fi justifica els mitjans | –> | Coherència mitjans-objectius |
| 9. Violència | –> | Noviolència |
| 10. Força física | –> | Força interior |
Llegeixo sobre la pel·lícula Avatar alguns articles.
Sembla que uns cauen de forma estúpida en depressions perquè el món de Pandora de la pel·lícula Avatar no existeix, i altres valoren el seu missatge ecològic i anti-explotació mineral digne de la millor ONG.
Jo, en canvi, vaig sortir amb la sensació que ens acabaven de marcar un altre gol per l’esquadra. M’explico. En una anotació anterior vaig criticar, com tants, el discurs de justificació de la guerra justa de l’Obama en la cerimònia d’entrega del premi Nobel. Doncs bé, Avatar fa exactament el mateix discurs, però aquest cop, sembla que entra amb vaselina, sense fer mal. La guerra és justa si qui la promou és el bo. Cultura de violència en estat pur.
I funciona. I tant si funciona. Ja m’he trobat comentaris del tipus ‘exageres’ quan he fet aquesta observació. Fins i tot vaig veure al programa Cinema 3 un entrevistat que deia que la pel·lícula era molt pacifista. I és que el cine ho té això. Com que t’entra les idees pel cor més que no pas pel cap, cal estar atents i fer consciència del que t’estan dient, no fos cas.
En fi, si voleu pensar-hi més i encara no ho heu fet, aneu a veure-la, que, malgrat tingui un guió massa edulcorat i previsible, distreu eficaçment durant quasi tres hores, i, els efectes especials i la fotografia s’ho valen. Això sí, millor en 3D. I si cerqueu alternatives, feu una ullada a l’exposició Cinema i Paula llista proposada per la Fundació per la Pau, i tindreu 21 propostes de pel·lis de guais.
Més tard, podeu tornar per aquí i comentem la jugada. Si voleu, és clar. Ens veiem. Adéu. Fins ara. Txau. 3/24.
El David em passa aquest vídeo tan impressionant d’una artista ucraïnesa. Penso que pot ser un recurs més per a treballar la pau a l’aula.
A veure si us agrada!
PD – Un aclariment tècnic: malgrat que el títol del vídeo diu que és una ‘animació amb sorra’, tècnicament no és una animació. O no, com a mínim, sota el criteri que fem servir al Concurs d’Animacions per la Pau de la Fundació per la Pau, i que és el criteri acadèmic dels animadors. Una animació és una pel·lícula feta foto a foto.
Kabul Disco 2
Nicolas Wild. Kabul disco 2. De cómo no me enganché al opio en Afganistán. Ponent Món, 2009. ISBN: 9788492444380
http://www.b-ritmos.com/de-palabras/de-comic/kabul-disco-2/menu-id-1.html
Què en podem treure
Igual que els llibres del Guy Deslile (Pyongyang, Crónicas birmanas), tant la primera com la segona part de Kabul Disco, ens acosten la quotidianitat d’un occidental en un país ple de violència institucional. Si bé en Deslile ens presenta països amb dictadura, Wild ens fa entrar de ple en un país en guerra: Afganistan.
La gràcia de Wild és que ens fa un (auto)retrat de la realitat dels ‘expatriats’ de l’Afganistan. Els ‘expatriats’ són aquelles persones que viuen a l’Afganistan, sense ser-ne originaris. Són, per dir-ho així, immigrats occidentals. Membres d’ONG, treballadors de consolats i embaixades, o, com és el cas de l’autor, il·lustrador d’una empresa que treballa fent campanyes de comunicació pel govern afganès. La diferència d’aquests immigrats, comparat amb els de casa nostra, és que allà, l’immigrat occidental és el privilegiat, que viu en una bombolla de (semi)seguretat, riquesa i benestar, envoltat, això sí, de misèria i violència.
Les contradiccions d’un país on la comunitat internacional dóna suport a polítics corruptes (Kabul Disco 1), i on el govern fa campanyes contra el consum d’opi mentre la seva producció creix cada dia (Kabul Disco 2) fa que l’autor es pregunti quin sentit té tot plegat i quin paper ha de fer ell personalment.
Tot, amanit per la ironia, el sarcasme i el sentit de l’humor més fi de Nicolas Wild.
Llegeixo amb satisfacció la notícia del retorn a casa de l’Aminetu Haidar. I penso.
Penso que sembla mentida que una acció noviolenta com pot ser la vaga de fam d’una sola persona tingui tan de poder. Una africana, dona, baixeta i prima, ha estat capaç de fer tremolar presidents, ambaixadors, cònsuls, militars i policies. I al final, sense explicacions que justifiquin tants dies de resposta negativa, obté allò que demanava de bon principi: el retorn a casa i que li tornin els papers. Sense res a canvi.
I és que aquest ha estat un pols entre la violència, que ha privat de llibertat una persona per la força, que li ha pres els papers i que, mitjançant la policia de fronteres no l’ha deixada fer, i la noviolència personal, que no fa mal a ningú, que ataca només a les consciències, que denuncia, que posa en ridícul, que aglutina solidaritats i que es fa forta a base de mostrar la feblesa.
I ves per on, la bona notícia: guanya la noviolència. Què passaria si destinéssim tots els esforços que posem en la violència a la noviolència? Si una dona aconsegueix tombar tot un estat en trenta dies, imagineu-vos que podria passar amb milers de noviolents tocant la pera.
Quin món més bonic que crearíem. I què ràpid. Mare meva!
Quan algú diu una bestiesa, s’ha de fer palès. Tan és que ho digui el Rei, el Papa o l’Obama. Com en aquest cas.
Tot i que cal reconèixer que l’Obama és lluny de les estracanades del Bush, i que passar de la ‘guerra preventiva’ a la ‘guerra justa’ és un pas endavant, no n’hi ha prou. La guerra no és mai justa. Ni útil. Ni res que se li assembli. I l’Obama, citant en Gandhi i en Martin Luther King en el mateix discurs on defensa la guerra fa demagògia. Com quan algú, en una discussió de cafè va i m’etziba: ‘Jo sóc pacifista, però cal l’exèrcit’. Doncs no. Tu vols la pau, com els soldats també la volen, cert. Però això no és ser pacifista. Ser pacifista és creure’s la famosa sentència de Gandhi: ‘La pau és el camí’. No va dir pas ‘La guerra justa és el camí’, oi?
En fi. Us deixo amb un article que explica això que vull dir més clarament que jo. Potser el podeu aprofitar per classe. Salut!
Cansat per una setmana ‘moguda’ em topo amb una frase de l’Obama, en recollir el Premi, que precisament reforça la cultura de la violència, la qual -se suposa- ha de ser combatuda per un Nobel de la Pau…
“Com a cap d’estat no em poden guiar només els seus exemples (es refereix a Gandhi i Luther King i els activistes noviolents), perquè el mal existeix i un moviment noviolent no pot encarar un exèrcit. De vegades la violència contra el mal és necessària” ha dit avui en el seu discurs.
Podem dubtar, clar!, de la utilitat de la noviolència. El tema és que les evidències sobre la inutilitat de la violència parlen escandalosament per si soles…
D’altra banda, s’adona que amb el seu discurs dóna per bo i quasi anima a usar la violència per part de tots aquells que pateixen l’acció d’un exèrcit (per exemple, i sense anar més lluny, el seu?) Déu n’hi dó del embolic en el que s’ha fumut!
Certament, Obama ha dit altres coses -avui i abans- ben interessants. I, fins i tot, n’ha fet algunes que, atenent als precedents, són ben rellevants. Però no estaria de més que un guardonat amb el Nobel de la Pau no fes servir el ressò del Premi per a reproduir i amplificar els tòpics més suats en què se sustenta la tant extesa cultura de la violència.
Jordi Armadans
Director de la Fundació per la Pau
10 de desembre de 2009
Faré un lleig autopublicitari. Però… què carai! Si els he fet, bé tinc el dret de cridar-ho al meu bloc, oi? Doncs res, que aquí teniu un bon material apte per a parets sensibilitzadores d’escoles, instituts, centres cívics, cases particulars i el que calgui.
La col·lecció està formada per quatre cartells que enfoquen de manera didàctica quatre idees bàsiques: els valors d’una cultura de pau, el desarmament, els conflictes i el treball per la pau, que diem a la web de la Fundació per la Pau.
Es poden adquirir per 10€ al local de la Fundació o comprar-los a la botiga on-line.
Una bona cosa, sí senyor!
Em sembla que una bona manera de fer educació per la pau a les escoles és emprant temes que interessin als propis alumnes. Per això m’agrada fer ús de la realitat futbolera per a anar més enllà. Així que hi torno. Avui, una proposta de dinàmica a l’aula:
La mà d’Henry
Durant el partit de classificació per al mundial entre Irlanda i França, el davanter francès Thierry Henry va fer una passada de gol ajudant-se de la mà. Vegeu-ne el vídeo:
Ara, feu una votació simple entre els que cregueu que Henry va fer bé i els que cregueu que no.
Seguidament, llegiu aquests dos articles:
Injustos amb la mà d’Henry
La mano de Henry: reflexiones sobre la ética del fútbol
I ara, discutiu i torneu a votar. A veure què passa.
Podeu ampliar la informació a la plana web www.deportesininsultos.com
