Com sabeu, ETA ha fet un comunicat on declara un alto el foc. Us proposo uns articles d’opinió que he trobat especialment adequats i pertinents per treballar el tema a l’aula:

. Valoració de Lokarri al comunicat d’ETA
. ETA ha decidido no cometer acciones armadas, de Paul Ríos, coordinador de Lokarri
. ETA, tímidament, comença a dir adéu, de Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau
. Un alto-el-foc ben diferent, article d’opinió de Vicent Partal, director de Vilaweb
. Anunci d’ETA: cautela sí, inacció no, de Raul Romeva

I també un parell que són justament a l’altra banda, segons el meu parer (per si voleu comparar):
. Escepticismo y prudencia, editorial del diari La Razón
. Solo la rendición, editorial del diari ABC

El debat està servit!

Què en podem treure d’aquesta pel·lícula?

Diuen que és la pel·lícula on l’Eastwood ve a renegar o penedir-se de la violència mostrada en la seva carrera fílmica. Podria ser, no ho sé del cert. Però sí que és veritat que la pel·li té com a fil argumental dos descobriments que podrien anar paral·lels als d’una descobert del director: el de l’altre, abans enemic desconegut i ara forçat veí impossible d’evitar relacionar-s’hi. I el de la violència com a generadora de més violència. Inútil, estúpida i que no porta enlloc, però perillosament contagiosa.

La pel·li toca molts altres temes interessants i col·laterals a la cultura de pau: la vellesa, les relacions familiars, el xoc cultural, la immigració, les bandes… Però, en temes d’educació per la pau estrictes, en destaco els següents: escalada de violència, la construcció (i destrucció) de la figura de l’enemic, l’empatia i, sobretot, els efectes de la violència i la guerra a llarg termini.

Tinc la sensació que és una pel·li tant rica i completa en matisos, que un fòrum després de veure-la podria no acabar-se mai.

I és que això de Job el Pacient va començar com una manera d’anar fent per la xarxa (i la xarxa 2.0) en fase de proves. Versió beta, vaja. La idea era provar les eines abans de llençar-m’hi de cap. Ja feta la prova i veient que això anava de veres, se’m feia cada cop més complicat destriar què havia de fer com a Job i què havia de fer com a Toni. A més, a la Fundació per la Pau no hi treballo pas d’amagat, lògicament, i la barreja entre el jo personal i el jo professional és conscientment inevitada en aquest bloc.

Després de pensar-ho (no massa, ho reconec), he triat no fer servir més el pseudònim. I és que no és massa coherent treballar mig amagat i, al mateix temps, voler fer arribar informacions i reflexions sobre l’educació per la pau a tanta gent com sigui possible.

I, si voleu que anem al fons de les coses, cal dir que els apòstols de la noviolència, especialment Gandhi, relacionen la pau i la veritat de tal manera que no es possible l’una sense l’altra. Certament, la pau no es pot fonamentar en la mentida i l’engany, més pròpia de la guerra. En el paradigma del noviolent, sembla que s’ha d’anar a cara descoberta, amb sinceritat, si es vol canviar alguna cosa de l’oponent.

No crec que passi res greu per treballar amb un nick a la xarxa, i qui ho faci no em tindrà pas com a crític, però tot m’indica que serà més eficient i pràctic fer-ho amb la identitat real. Espero que no trobeu a faltar massa el pobre Job, i que el nou disseny del bloc us faci bé. Que tingueu un bon inici de curs.

*(Pseudo)pseudònim: ja fa temps que tothom sap que jo era qui estava rere aquest nick i, per tant, el pseudònim tampoc ho era del tot.

M’explico: sovint, quan es descriu la cultura de violència en què vivim, se sol citar un reguitzell de medis on aquesta és visible, i que, a més, són reforçadors d’aquesta mateixa cultura de violència. En Pere, en aquest cas, i seguint la tradició, en fa concretament aquesta llista: los medios de comunicación, en películas, videojuegos y cómics,.

Em sorprèn que, enmig d’aquesta llista SEMPRE apareguin els videojocs, i de tant en tant els còmics, però MAI, els llibres. Sí, sí, els llibres. Algú em dirà que no tots els llibres duen violència, i que, per tant, no cal que siguin a la llista. Però és que també ho podem dir dels videojocs o dels còmics. No tots duen violència.

Alguns dels llibres més importants de la història tenen un contingut de cultura de violència grandíssim. Parlem del Quijote? De Hamlet? De la Bíblia? Els tres mosqueters? Harry Potter?

Estic convençut que si poguéssim (que no podem) atribuir graus de culpabilitat a la creació d’una cultura de violència, aquests llibres en tindrien moltíssima més que no pas cap còmic de superherois, ni cap videojoc. Però mai surten a les llistes dels ‘poderosos’ i ‘dolents’ creadors de la cultura de la violència.

Potser caldrà incloure els llibres a la llista. O potser encara millor, podríem deixar de fer llistes. Perquè, siguem sincers, la cultura de violència es pot expressar a les pel·lis, al futbol, al futbolí, als còmics, a les escoles, als videojocs, als mitjans de comunicació, al teatre… i, també, és clar, als llibres. A tot arreu, vaja.

… com la cultura de pau, per cert.

En faig algunes reflexions ràpides:

1) És clau que els educadors (mestres i profes en aquest cas) estiguin ben formats en educació per la pau. Si no, l’educació per la pau a les escoles i instituts acaben sent una mena de declaració d’intencions i prou (‘volem la pau’) però sense avançar cap a la real construcció d’una cultura de pau (‘com resoldre els conflictes positivament, conèixer la noviolència, posar en qüestió el comerç d’armes i la militarització, entendre com la violència estructural afecta la pau, etc.’).

2) Les entitats que ens dediquem a aquest ‘negoci’ de fer materials d’educació per la pau necessitem tenir més contacte i feed back dels educadors que empren els nostres recursos. Ens cal saber si s’adapten bé a l’aula, si són massa concrets o genèrics, si la temàtica és interessant, si el vocabulari és adequat, si la metodologia funciona, etc. No tenim, ara per ara, massa retorn d’aquest tipus. Em sembla que més per manca de costum que no pas per manca d’eines (la web 2.0 ens posa les coses molt fàcils, però el mail i fins i tot el telèfon també seria útil per a aquest propòsit).

3) De la sessió d’ahir, m’adono que els materials que fem a la Fundació per la Pau estan en bona línia. Podem dir que fem uns materials prou genèrics i flexibles com perquè els mestres i profes els puguin fer servir de molt diverses maneres, segons necessitin. La clau, per això, és el contingut: profund, i clar alhora (em segueixo meravellant de com el text dels ‘25 arguments per la pau‘ és encara tant vigent!). Nous formats com el còmic, el Concurs d’Animacions i els tallers filmats van obtenir una bona valoració.

4) Una de les claus de futur estan en les TiC. De les característiques que ahir es comentaven al curs, en vull destacar dues que són noves dels darrers temps: que les propostes siguin barates o gratuïtes, i que tinguin formats multimèdia (òbviament, sense deixar de banda el que ja fa temps que sabem que han de ser: vivencials, flexibles, participatives, clares, etc.). Cal començar a experimentar amb la web 2.0, i més tenint en compte que cada cop els ordinadors tindran més protagonisme a l’ensenyament.

5) Algun cop havia sentit algú dient alguna cosa com ‘per a què seguir fent més materials d’educació per la pau si ja n’hi ha moltíssims i no es fan servir prou’. Doncs bé, discrepo del tot. Per a mi, això és com els llibres de cuina: com més n’hi hagi millor. Que els usuaris puguin triar i remenar dins d’una àmplia oferta. Que els que fem materials puguem inventar, matisar, innovar en continguts i en formats. I, sobretot, que puguem experimentar per, de tant en tant, encertar-la de ple.

Faig un primer intent, i em reservo el dret d’anar-lo actualitzant a mesura que en recordi, o conegui més coses:

- Fundació per la Pau: tot i que tota la plana de la Fundació per la Pau és un recurs educatiu en sí mateix, penso que cal destacar, pel que fa a l’educació per la pau, les propostes que trobareu a les seccions Recursos, Activitats i Publicacions. Hi trobareu materials a punt per ser treballats amb el grup, però també documents més genèrics que permeten una aplicació lliure i flexible.

- Edualter (Educació Alternativa): una de les planes més veteranes de la xarxa amb materials d’educació per la pau, el desenvolupament, els Drets Humans, l’ecologia, etc. Hi trobareu tant una extensa bibliografia de llibres de pau, com fitxes didàctiques.

- Centre de Recursos de la Federació Catalana d’ONG pel Desenvolupament. A la secció corresponent de pau hi trobareu materials d’educació per la pau. En general, hi ha materials proposats per les entitats que formen les Federacions Catalanes d’ONG per la Pau, el Desenvolupament i els Drets Humans.

- Secció d’Educació per la Pau de l’Escola de Cultura de Pau. Hi trobareu fitxes didàctiques i llibres d’educació per la pau, especialment de tota aquella part que fa referència a la provenció i resolució de conflictes.

- El Rebost. Recursos educatius i pedagògics dels Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya. Fitxes educatives i propostes molt adequades per agrupaments escoltes i esplais. Cal fer una cerca, marcant l’opció d‘educació per la pau i el diàleg.

- Paula, de la Fundació Solidaritat UB. Amb molts recursos d’educació per la pau adreçats al professorat.

He triat la categoria d’educació, que em sembla que és on pot encaixar millor la cosa.

Avui estem veient com reacciona la societat. Les persones i entitats que treballen per la pau ja han condemnat l’atac, i estan organitzant manifestacions arreu del món. Els govern han cridat els ambaixadors d’Israel per demanar explicacions i fan públics comunicats condemnant (o de vegades només lamentant) els fets. Els mitjans de comunicació informen. Les televisions cerquen les millors imatges. Els fotògrafs les millors fotos, els blocaires els millors comentaris…

I l’escola? Doncs l’escola té, avui també, teca per fer. Si és que de veritat volem educar en la pau, la solidaritat i, els valors en general, avui (o demà, o durant els propers dies) cal fer alguna cosa. La pau no només s’ha de desitjar. S’ha de construir concretament. Canviant les coses, o ajudant que aquestes canviïn. L’acció educa molt més que no pas la passivitat. Avui és una bona oportunitat per a educar des de l’acció.

Faig unes quantes propostes en brut. Espero que a algú li serveixin o l’inspirin:

. Fer difusió de les convocatòries de manifestació a la nostra població o a la població més propera. Aquí en teniu un llistat
. Fer un petit treball de recerca sobre el que està passant a Palestina i Israel tot cercant-ne les seves causes. Compartir-les amb la resta de l’escola.
. Debatre el tema a classe per a trobar possibles solucions.
. Llegir els comunicats que les ONG estan fent al respecte, i fer-ne un de la pròpia escola condemnant l’atac. Aquí podeu llegir els de la Fundació per la Pau, Justícia i Pau.
. Comparar, demà pel matí, les opinions dels diferents editorials dels diaris del país. Fer-ne un estudi comparatiu.
. Fer la lectura del còmic de Joe Sacco ‘Palestina. En la fanja de Gaza‘.
. Escriure una carta o un correu electrònic al govern d’Israel.
. Escriure una carta de solidaritat a les víctimes de l’atac, i a les víctimes del bloqueig de Gaza, tot mostrant-los la seva solidaritat. Podeu fer-les arribar a través d’associacions d’amistat amb el poble palestí.
. Veure algun documental o pel·lícula relacionada amb el tema com ara Més enllà del mur.
. Fer un treball de plàstica o art sobre el tema (mural, fang, dibuix, el que sigui). Que quedi per la posteritat.

I com a pares i mares, avui toca, si pot ser, anar a les manifestacions amb la canalla.

Aprofito l’oportunitat per remarcar una idea que massa sovint haig de dir quan faig algun taller: allà on hi ha violència, hi ha noviolents.

I és que moltes vegades, quan vaig pel món, em diuen coses com: ‘És que tu vas de noviolent perquè no pateixes la violència‘ o ‘Si estiguessis enmig d’una guerra, ja veuríem què faries‘.

D’acord. Potser en cas de guerra jo no seré prou fort i valent com per mantenir-me en la noviolència. Tant de bo no arribi la situació i tant de bo, si arriba, aconsegueixi mantenir-me ferm. Però el que sí que està clar, és que hi ha moltíssima gent que ho fa. A Israel i Palestina, a Colòmbia, a Rwanda, al Congo, al País Basc… allà on hi ha un conflicte, hi ha pacifistes.

I estic segur que el seu esforç donarà fruits dels bons. Tard o d’hora. Si més no, per l’admiració que desperten a persones com jo mateix.

M’ha interessat molt aquest vídeo titulat Per a mi la pau on nens i nenes de 10-11 anys completen la frase ‘Per a mi la pau és…’. La idea em sembla molt xul·la, i ja m’agradaria que es fes a més llocs. O sigui que, d’entrada, felicitats als/les mestres per la iniciativa.

Però, si ens fixem en les aportacions dels nens i nenes, veurem que la majoria són del tipus pau negativa (la pau és no-guerra) o bé del tipus desitjo la pau (la pau és necessària al món). No està mal i és un bon començament. Però des d’una perspectiva d’educació per la pau cal anar més enllà. N’estic segur que això que afirmen aquests nens ja ho sabien abans de començar el taller.

I és que, quan definim la pau, quasi sempre ho fem per contraposició a la violència: la pau és la no-guerra. Així doncs, no es d’estranyar que ens costi trobar-li imatges a la pau i que, fins i tot, molts dels símbols pacifistes siguin de negació d’alguna cosa. Per exemple, el símbol més utilitzat en les manifestacions contra la guerra d’Iraq era el del senyal de tràfic de prohibit, amb una bomba al mig.

Per això, en educació per la pau es fa tant d’èmfasi en els conceptes de pau negativa i pau positiva. Quan definim la pau de forma negativa, ens referim, en realitat, a la negació de la violència directa (aquella que és visible… un cop de puny, un tret, una batalla). Òbviament, aquesta és una pau que ens cal aconseguir (en diem negativa, però no ho es gens de negativa).

En canvi, quan parlem de pau positiva, ens referim a aquell estat en el qual les coses funcionen amb una base de justícia, respecte pels Drets Humans, distribució justa de la riquesa, etc. És a dir, quan hem eliminat la violència estructural (aquella que no es veu, i que forma part de les estructures socials).

Quan hi ha violència directa, s’incrementa la violència estructural. Es tracta d’un cercle viciós. Al contrari, però, quan hi ha pau positiva, la violència directa tendeix a desaparèixer i aconseguim així, també, la pau negativa. Es tractaria en aquest cas, d’un cercle virtuós. En definitiva és el que persegueixen els que treballem per la pau.

Però… com seria aleshores aquesta pau positiva? Doncs justament fa temps va caure a les meves mans un llibre infantil que feia exactament el mateix exercici del vídeo que hem vist. I deixa coses com: ‘La pau és que tots els nens tinguin llum elèctric’, ‘que puguin anar a l’escola’, ‘no tenir por’, ‘que puguin jugar amb els seus amics’, o ‘una abraçada de la mare’, o… (i aquesta m’agrada especialment), ‘La pau és que hi hagi pizza per tothom!’.