L’Aminetu Haidar, la violència i la noviolència

Llegeixo amb satisfacció la notícia del retorn a casa de l’Aminetu Haidar. I penso.

Penso que sembla mentida que una acció noviolenta com pot ser la vaga de fam d’una sola persona tingui tan de poder. Una africana, dona, baixeta i prima, ha estat capaç de fer tremolar presidents, ambaixadors, cònsuls, militars i policies. I al final, sense explicacions que justifiquin tants dies de resposta negativa, obté allò que demanava de bon principi: el retorn a casa i que li tornin els papers. Sense res a canvi.

I és que aquest ha estat un pols entre la violència, que ha privat de llibertat una persona per la força, que li ha pres els papers i que, mitjançant la policia de fronteres no l’ha deixada fer, i la noviolència personal, que no fa mal a ningú, que ataca només a les consciències, que denuncia, que posa en ridícul, que aglutina solidaritats i que es fa forta a base de mostrar la feblesa.

I ves per on, la bona notícia: guanya la noviolència. Què passaria si destinéssim tots els esforços que posem en la violència a la noviolència? Si una dona aconsegueix tombar tot un estat en trenta dies, imagineu-vos que podria passar amb milers de noviolents tocant la pera.

Quin món més bonic que crearíem. I què ràpid. Mare meva!