Red Canaria de Escuelas Solidarias

Publicat el 6 maig 2010 per Toni

Us deixo aquesta interessant xerrada sobre l’experiència d’aquesta xarxa canària, feta en les Jornades XECMón de l’any passat, i que m’ha arribat a través de l’entitat que les organitza: la Xarxa d’Escoles Compromeses amb el Món.

Dues idees m’han semblat interessants i clau del seu èxit:

1) El projecte és una iniciativa de les escoles, no pas de les administracions o de les ONG.
2) Per formar part de la xarxa cal un compromís de centre, a través del consell escolar, no pas l’esforç d’un professor amb voluntat, però més sol que un mussol.

Publicat dins de Activitats d'educació per la pau | Envia un comentari

Un respecte pel Mourinho

Publicat el 29 abril 2010 per Toni

mourinho
Cal tenir un respecte pel Mourinho. I per l’Inter. I fins i tot per en Motta. Sí, cal tenir-lo encara que ells, molt, massa sovint no n’hagin tingut amb nosaltres.

I és que la noviolència també és això. És respectar l’altre encara que aquest ens violenti, ens faci mal, en agredeixi. És respectar-lo i, així, fer-li entendre que nosaltres no som iguals. I, amb el contrast, esperem que reaccioni i arribi a canviar de conducta.

Per això em va emocionar sentir ahir una mena de decàleg fet pel mestre Puyal al principi de la retransmissió del Barça-Ínter. Era respecte en estat pur. I m’ha semblat que seria interessant recuperar-lo i que no es perdés, per si algú vol aprofitar-lo per fer-ne alguna activitat d’educació per la pau.

Decàleg del mestre Puyal, minuts abans del Barça-Ínter de Milà. 28 d’abril de 2010

1er. El barça ha de ser fidel al seu estil de joc. Renunciar a fer el seu futbol i perdre la seva identitat seria un suïcidi.

2on. L’Ínter voldrà imposar tot allò que l’afavoreixi. Contundència, interrupcions, faltes, poca fluïdesa. Ells a la seva i nosaltres a la nostra.

3er. Cal mantenir el control emocional. Els jugadors hauran de saber escapolir-se de la sobretensió ambiental i el seu entorn. Hi ha massa pressió i excessos en les últimes hores que ens poden perjudicar. Alerta.

4t. L’afecció que és al camp no s’ha d’equivocar a l’hora d’identificar qui és el rival. Avui el Barça juga contra l’Ínter. No juga contra Mourinho.

5è. Animar els nostres jugadors no ens autoritza a ofendre l’adversari. En aquesta vida tot té els seus límits. I nosaltres no hem de veure mai més un cap de porc a l’estadi.

6è. El Barça juga millor al futbol que l’Ínter. A més a més fa un joc més bonic i menys especulatiu. Si el pot desenvolupar com s’ha demostrat, tots els objectius, tots, li són accessibles. I el d’avui és factible, és possible. Però no és segur. I no hem d’oblidar mai la humilitat i el respecte que sempre acompanyen Guardiola en les seves manifestacions.

7è. El partit dura 90 minuts. La precipitació és contrària a la paciència. La pressa contrari a la confiança. Si el Barça fa allò que sap fer, els gols arribaran. I un gol val igual al minut 1 que al minut 80.

8è. Avui la grada ha de ser pro-activa i no reactiva. Jugui l’equip millor o pitjor. Jugui bé o malament, la gent no ha de parar d’animar. L’afició no ha d’anar a remolc de l’equip. Cridar ‘Barça! Barça!” tot el dia no ajuda l’equip. Cridar ‘Barça! Barça!’ a tres quarts d’onze de la nit pot ser decisiu.

9è. A l’anada, l’àrbitre va ajudar a l’Ínter. Si avui l’estadi és l’escenari que tots desitgem, l’àrbitre no podrà, fàcilment, perjudicar el Barça, tot i la sospita que la UEFA i altres poders no voldrien veure el Barça al Bernabeu.

10è. Cal mirar de guanyar i dintre d’uns límits, fer tot allò que sigui possible. Però quan es juga, es juga a guanyar, però també es pot perdre. I la derrota forma part del joc. Ens hem preparat per guanyar. Però, ens hem preparat per perdre?

Aquí en trobareu tota la retransmissió, el decàleg és al minut 9 i 26 segons:
www.catradio.cat/audio/435282/FC-Barcelona—Inter-de-Mila-el-programa-sencer

Publicat dins de Apunts per a una possible xerrada, Materials d'educació per la pau | Etiquetat com a | 2s comentaris

Per Sant Jordi, un conte

Publicat el 23 abril 2010 per Toni

llop
Avui aniré a explicar aquest conte que us poso a sota a l’escola de la T. Es tracta d’una iniciativa dels i les mestres que ajuda a implicar els pares i mares en la tasca que es fa a l’escola. Hi aniré, doncs, amb molt de gust (tot i que trobar-me amb 50 criatures al davant per a explicar un conte em fa una mica de por, la veritat).

Però avui, m’ho prenc una mica com a feina, doncs aquest és un conte que s’explica en sessions d’educació per la pau per a treballar temes com l’empatia, els rumors, la figura de l’enemic, etc.

I sense més preàmbuls, alla va:

EL LLOP NO TAN FEROTGE

El bosc era casa meva. Jo hi vivia i m’agradava molt. Sempre mirava de mantenir-lo net i ordenat, quan…

Un dia molt assolellat, mentre estava recollint la brossa que havien deixat uns excursionistes, vaig sentir passes. Em vaig amagar darrere un arbre i vaig veure venir una nena vestida de manera molt divertida, tota de vermell i amb el cap cobert, com si no volgués que la veiessin. Naturalment, vaig decidir investigar. Li vaig preguntar qui era, d’on venia, etc. Ella em va dir, cantant i ballant, que anava a casa de la seva àvia amb un cistell on hi duia el dinar.

Em va semblar honesta, però era al MEU bosc, i era molt sospitós que hagués entrat vestida d’aquella manera tan estranya. Així que vaig decidir donar-li una lliçó per tal que entengués la importància d’endinsar-se al bosc amb aquella roba tan estranya i sense haver-ho avisat.

Vaig deixar que seguís el seu camí i jo vaig córrer a casa de l’àvia per una drecera secreta. Quan vaig arribar, vaig trobar-me una vella simpàtica i li vaig explicar el problema. Ella va estar d’acord amb mi en que la seva neta necessitava rebre aquella lliçó. L’àvia va estar d’acord a amagar-se fins que jo la cridés. I es va amagar sota el llit.

Quan va arribar la nena, la vaig convidar a entrar al dormitori on jeia al llit, vestit amb la roba de l’àvia. La nena em va mirar fixament i em va dir alguna cosa sobre les meves orelles grans. Ja alguna altra vegada m’havien insultat, així que vaig mirar de ser amable i vaig contestar que les meves orelles eren tan grans per poder sentir-la millor.

Aquella nena m’agradava, i mirava de ser atent amb ella, però llavors va fer una altra observació insultant sobre els meus ulls, que els tinc molt sortints. Vostès comprendran que vaig començar a sentir-me molest; la nena tenia una aparença agradable, però era molt antipàtica. Malgrat tot, vaig seguir la mateixa política de parar l’altra galta i li vaig dir que aquells ulls m’ajudaven a veure-la millor.

El seu darrer insult ja em va fer entrar en còlera. Sempre he tingut molts complexos i problemes amb les meves dents, que són molt i molt grans i aquella nena va fer un comentari molt desagradable. Sé que m’hauria d’haver controlat, però vaig saltar del llit, li vaig ensenyar les dents i li vaig explicar que eren per menjar-me-la millor!

Ara siguem seriosos: cap llop no es menjaria una nena. Tothom ho sap. Però aquella nena boja va començar a córrer al voltant de l’habitació cridant, i jo també corria darrere d’ella mirant que es calmés. Com que la roba de l’àvia no em deixava moure amb llibertat, me la vaig treure. I va ser pitjor. De sobte, la porta es va obrir i va aparèixer un llenyataire amb una destral enorme. En veure’l vaig entendre que corria perill, així que vaig saltar per la finestra i vaig fugir.

M’agradaria dir-vos que aquest és el final de l’aventura, però desgraciadament no és així. L’àvia no va explicar mai la seva part de la història. No va passar massa temps sense que corregués la veu que jo era un llop dolent, i tothom va començar a evitar-me.

No sé què li devia passar a aquella nena tan antipàtica i vestida d’una manera tan estranya, però jo mai més no vaig poder ser feliç.

Publicat dins de Activitats d'educació per la pau, Materials d'educació per la pau, Ser pare | Envia un comentari

Exèrcits catalans

Publicat el 20 abril 2010 per Toni

Repasso aquests dies el llibre ‘Desaprender la guerra’ (Icària 1994), d’Anna Bastida. Cita un text escrit per Arcadi Calzada: ‘Els catalans hem cregut sempre que la llibertat s’havia de reconquerir des del treball, des de la reconstrucció, desde la intel·ligència. No des de la força’.

És a dir, que els catalans som pacífics de sempre!

Però no. A continuació, Anna Bastida ens obsequia amb un llistat magnífic de totes les guerres catalanes des del segle X. I fa feredat. Resulta que els catalans hem estat en guerra, quasi ininterrompudament, fins al segle XX. Des de les guerres amb els musulmans, fins a la guerra civil espanyola, n’hi ha tot un seguit tant gran i, sobretot, continuat, que resulta que el període de pau més llarg de la història de Catalunya és, precisament, la que va des de la pròpia Guerra Civil Espanyola fins ara. Així de privilegiats som els catalans actuals.

I això, si no comptem la participació de catalans en la segona guerra mundial, els maquis, la guerra de l’Iraq i, en aquests moments, Afganistan.

Jo segueixo creient que a Catalunya realment som força pacífics. darrerament hem creat l’ICIP, el Consell Català pel Foment de la Pau i la Llei pel Foment de la Cultura de Pau. Crec, també, que el català és pactista per naturalesa i que, en general, li agrada més una mala pau que una bona guerra. Però em sembla fantàstic ser conscient que no sempre ha estat així. Que això ha estat fruit d’un procés.

Així que quan vaig sentir a dir que en el programa de Reagrupament es preveu la creació d’un exèrcit català, no només vaig pensar que era un error monumental, per militarista. Sinó que també em sembla un error perquè a casa nostra, crear un exèrcit va en contra de la pròpia cultura catalana. Si més no, actualment.

O això m’agrada pensar, és clar.

Publicat dins de Apunts per a una possible xerrada, Cultura de violència | 1 comentari

Respecte pel Madrid

Publicat el 13 abril 2010 per Toni

L’altre dia hi va haver un gran partit Madrid – Barça. El Barça va guanyar 0-2 i el Madrid es va passar el matx fent faltes i donant puntades de peu a tort i a dret. Acabat el partit, vaig sentir una entrevista a un seguidor del Madrid que es mostrava emprenyadíssim amb el jugador del Barça Milito. Sembla ser que, en sortir del camp, feia petons a l’escut del Barça de la seva samarreta. Deia que això era una manca de respecte innacceptable.

D’aquí, avui, en vull treure dues reflexions relacionades amb l’educació per la pau:

La primera és òbvia com ella sola: em sembla de més poc respecte donar puntades de peu a l’adversari que no pas petonejar el propi escut en la seva presència. Semblaria, en general, que les puntades estan acceptades i formen part del futbol i, en canvi, fer petons als escuts no. Diria que és un bon exemple de cultura de violència.

Segona reflexió: la injustícia la percep primer qui la pateix i no pas qui se’n beneficia. Per això qui es queixa del petó és un seguidor del Reial Madrid i no pas del Barça. I jo, seguidor del Barça, m’adono de l’estupidesa de les seves paraules perquè veig clarament que el joc brut l’ha fet el Madrid abans.

Al món real passa el mateix: els obrers i no pas els amos són els qui troben la jornada laboral massa llarga, les dones i no pas els homes són les que s’adonen que allò no era sufragi universal, i els pobres i no pas els rics són els que saben que això del lliure mercat no funciona com es pregona.

Em sembla que a la vida és important tenir-ho present, per tal de saber veure la injustícia que pateixen els altres, la violència que esclafa els altres i les necessitats que tenen els altres. Sobretot quan aquestes injustícies, violències o necessitats ens beneficien a nosaltres.

Cal tenir, doncs, els ulls ben oberts.

Publicat dins de Apunts per a una possible xerrada, Cultura de violència | Etiquetat com a | 4s comentaris

Sobre la violència innata

Publicat el 8 abril 2010 per Toni

Avui m’he trobat una afirmació sorprenent en l’editorial d’El Periódico titulat ‘Violència i canvi social a les aules’. Diu així ‘Tal com asseguren els experts, la violència no és un comportament natural, sinó una actitud aprehesa en la socialització de l’individu‘.

M’ha agradat molt. Primer, perquè, amb matisos, penso que és certa. Però molt sovint sóc incapaç de convèncer ningú de la seva veracitat. Sembla ser que el més habitual és pensar que la violència és innata. Tot just fa deu dies em va passar en una conversa de bar amb uns amics. No hi va haver manera. Val a dir, però, que ningú és profeta a la seva terra i que, per tant, no és estrany que no convencés ningú.

Però si els mitjans de comunicació ho comencen a dir, tinc l’esperança que d’aquí a uns quants anys ja serà vox populi, i seran els meus amics qui tindran la necessitat de convèncer-me, si de cas, del contrari. Ja ho diu l’Alfons Banda: ‘Les opinions minoritàries d’avui són la base dels grans consensos del demà’. Potser avui ja és demà? Tant de bo.

El debat sobre això em sembla ben interessant, i si voleu una mica de reflexió al voltant d’aquest tema, repasseu l’anotació que en faig en aquest mateix bloc. Però, al final, com més o menys deia en Raül Romeva fa anys en una xerrada, potser la violència és innata, però i a mi què???!!!. Que sigui innata no vol dir que no es pugui eradicar. Ni de bon tros.

Publicat dins de Apunts per a una possible xerrada | Envia un comentari

Jugar amb pistoles (només si són de veritat)

Publicat el 23 març 2010 per Toni

Llegeixo amb sorpresa una notícia a El Periódico: ‘Veneçuela prohibeix per llei la venda de joguines i videojocs bèl·lics i violents’.

D’entrada, una noticia així hauria d’alegrar-me, i més, després del que vaig escriure aquí mateix fa uns dies. Però no. Més aviat em pregunto com un govern que ha augmentat el pressupost militar darrerament, i que va incloure la instrucció militar a l’escola ara fa uns anys, pot ara sentir-se coherent amb una mesura com la de prohibir les joguines bèl·liques.

A mi em sembla que, sobretot, eduquem més pel que fem que no pas pel que diem. Així doncs, dir als nostres fills que no es barallin, però mirar d’arreglar a mastegots els nostres conflictes em sembla ben inútil. No dir res als nostres fills, però actuar de manera sempre pacífica i respectuosa amb l’altre em sembla molt més eficaç. I dir-ho i fer-ho, ja és la repera.

El mateix em val pels diferents governs, erigits com a ‘pares’ de la societat. De què serveix prohibir les pistoles si em preparo per fer la guerra, a Veneçuela? De què serveix, en el cas de l’estat espanyol, dir que Israel ha d’aturar la colonització de Jerusalem Est, si després fem un pacte de col·laboració militar amb ells?

És clar que, ‘practicar’ amb l’exemple sempre ens és més difícil que no pas ‘platicar’ i esperar que els altres facin el que nosaltres no arribem a fer. Fins i tot quan són els nostres fills i filles.

Publicat dins de Apunts per a una possible xerrada, Cultura de violència, Ser pare | Envia un comentari

Aniversari violent

Publicat el 12 març 2010 per Toni

regals_violents2

Dissabte passat vam anar a la festa d’aniversari d’un amic de la T. Feia 7 anys. Una festa beníssima en la qual ella i nosaltres ens ho vam passar molt bé. Llàstima dels regals que li van fer al festejat: el 60% joguines violentes (Bakugans, pistoles, personatges de lluita…).

Mai he estat un fanàtic en contra de la joguina violenta. De petit, reconec que també hi jugava. Però com més va, més m’emprenyen, em molesten i penso que no. Que no ajuden a educar en la pau.

Per una banda, hi ha qui diu que les joguines violentes ajuden als nens a ‘superar’ els mals de la violència. Com una mena de sort de sublimació. Que la quitxalla sap diferenciar entre la realitat i la ficció i que, justament, la ficció l’ajuda a superar la realitat. Però per l’altra també hi ha qui diu que el joc simbòlic ajuda a les criatures a entrar al món dels adults. L’imiten i d’aquesta manera en fan un tast que els prepara per a quan siguin adults.

La conclusió més segura que jo en trec és que les joguines que regalem als nostres fills reflecteixen força el món en què vivim. I que, per tant, trobar-me aquests regals en una festa d’aniversari  vol dir, sobretot, que el món dels adults accepta la violència com a normal, com necessària en darrera instància o, com a mínim, com a inevitable.

I com que a casa no acceptem la violència, ni la veiem necessària, ni útil, ni inevitable, ni bona, ni res de res… optem per fer fora la joguina violenta de casa nostra. Intentarem, així i en la mesura del que ens sigui possible, desnormalitzar la violència (perquè no serà habitual a l’hora de jugar), deslegitimar-la (perquè veuran que els adults no l’acceptem) i no aprendre-la (perquè n’evitarem el tast a través del joc).

PD – El Monopoly compta com a regal violent.

Publicat dins de Apunts per a una possible xerrada, Ser pare | 2s comentaris

Ahir va néixer un altre fill (tecnològic) meu

Publicat el 5 març 2010 per Toni

Planeta pau

Sí, a manca d’una segona criatura (que s’espera pel juny), ahir des de la Fundació per la Pau vam llençar a la xarxa el portal Planeta Pau.

Es tracta d’un lloc on posarem les darreres anotacions dels blocs de persones i entitats que treballen per la pau arreu. La idea és aglutinar informacions i, sobretot, opinions i intercanvi a l’entorn del treball per la pau. Us el recomano.

Publicat dins de Activitats d'educació per la pau, Ser pare, Totes les entrades | 1 comentari

De l´eficàcia a l´insistencialisme ètic

Publicat el 2 març 2010 per Toni

Caram amb el títol, eh! Doncs bé, aquí tenim un article boníssim del Jonan Fernández, director de Baketik, titulat Otra mirada al itinerario de Gandhi.

No sé si complementa o contradiu allò que jo he dit anteriorment sobre l’esperança. Però l’he trobat d’allò més interessant. Us el recomano.

Publicat dins de Apunts per a una possible xerrada | Etiquetat com a | 1 comentari